Llenguatge inclusiu o no sexista

Com a professionals de la intervenció social i en especial  del Treball Social, la comunicació és una de les pràctiques quotidianes la qual ens va a permetre establir la relació amb les persones amb qui treballem, amb altres professionals i amb la resta de la societat.

Les llengües es defineixen en com som a nivell cultural, la nostra identitat, és a dir, de cultura, costums i pensament. La llengua seria el vehicle de transmissió que viatja pel medi que seria la comunicació. En tota llengua existeix una tensió entre allò conservadurista (necessàri perquè puga ser utilitzada i coneguda  per la comunitat) i allò innovador (imprescindible per a l’adaptació dels canvis tant socials com culturals. Per això moltes vegades ens hem trobat en que el nostre principal instrument de comunicació s’ha quedat insuficient degut als canvis culturals que hi ha hagut i altres realitats.

Històricament, les societats patriarcals han creat sistemes amb que s’ha posat de manifest l’androcentrisme. Moltes vegades veiem com es parla d’allò que ha aconseguit “l’home” però que en certa mesura inclouria a les dones dins d’aquest terme.

S’ha vist al llarg de la història en el llenguatge de la majoria de la comunitat és sexista ja que tant alhora d’escriure com de parlar s’utilitzen termes generals masculins excloent el gènere femení.

El llenguatge és summament important pel desenvolupament humà a causa de la relació que manté amb el pensament. Per exemple, si es fa la proposta de pensar amb un arbre, a cada persona li vindrà al cap un imatge d’un arbre diferent a l’altre en influència del lloc on viu i la seua cultura, tot en relació a la seua capacitat de desenvolupament que hi haja aconseguit.

Amb la utilització del masculí com a genèric, només es representa una part de la realitat. Com a exemple, des de menudes, les xiquetes aprenen que la manera de dirigir-se a elles és de “xiquetes”, per tant, si escolten una frase on es diga “TOTS ELS XIQUETS HAN D’EIXIR!”, elles esperaran a que se les anomene per a poder eixir.

Carmen Colomer Gilabert