Educació Primerenca

Tots i totes hem sentit parlar de l'educació primerenca i de la importància d'aquestes en el futur dels nostres infants. Però, sabem realment per què aquesta és tan important?

L'etapa des dels 0 als 5 anys és a on un xiquet o una xiqueta aprén la majoria de les destreses que necessitarà per a la vida, ja que els primers cinc anys és quan el cervell creix més. És a dir, aquest és el moment d'aprendre

Per aquesta raó, hauria de ser una prioritat dels pares i mares prestar especial atenció a aquesta etapa de la vida per a poder estimular el cervell i provocar la creació d'axiomes. Com es pot fer això? La resposta és simple: mitjançant l'atenció primerenca

Per a poder analitzar aquesta proposta millor, a continuació parlarem un poc de la seua història i la seua evolució

A la dècada de 1980, els models d'intervenció adreçada a infants s'agrupaven sota el terme d'estimulació precoç i responien a un concepte medicalitzat, de finalitat rehabilitadora i assistencial.

A la dècada de 2000, aquest model havia evolucionat i es va convertir en allò que, actualment, coneixem com a atenció primerenca que no se centra tan sols en els aspectes mèdics, sinó que té en compte també l'infant, la família i el seu entorn.

La conseqüència directa d'aquesta evolució és que tota intervenció adreçada a l'infant és considerada des d'una perspectiva global i, per tant, han d'estar-hi implicats els agents mèdics, els agents educatius i els serveis socials.

D'aquesta manera podem definir l'atenció primerenca com el: "conjunt d'intervencions que, adreçades a la població infantil de 0 a 5 anys, a la família i a l'entorn, tenen com a objectiu estimular les seues capacitats intel·lectuals, motores i socials". (Llibre Blanc de l'Atenció primerenca, 2000)

Cristhian David Palencia Ortiz

Arada i la importància de la memòria II

La memòria és la generació d'experiències col·lectives que serveixen per a la transmissió
intel·lectual i emocional del nostre passat col·lectiu. És gràcies al record que interpretem el passat i
orientem el futur.
Molt sovint l'estudi de la història s'ha centrat en personatges singulars, poderosos o destacats
en algun àmbit, oblidant les aportacions de les persones més humils o dels col·lectius menuts, així
com d'aquelles que han estat al marge de les elits (polítiques, socials o culturals). La conseqüència
és l'exclusió d'una part important de la població de la mateixa memòria històrica. Si un grup, un
col·lectiu, una part de la població, no té història, no sap d'on ve ni qui és: no existeix.
De la mateixa manera, la història que ens ensenyen de menudes se centra en guerres i disputes
de poder, per la qual cosa, a més de transmetre una visió patriarcal, es remarca la violència i les
jerarquies, en detriment de les cures, la creació i l'ajuda mútua, accions imprescindibles a la vida
d'una comunitat, però que es tracten d'invisibilitzar perquè majoritàriament han estat
protagonitzades per dones.
Òbviament açò no és casual, es tracta d'una utilització política de la memòria. La història
oficial és aquella construïda per les institucions per a legitimar les seues polítiques actuals. La
memòria, a diferència de la història, ens serveix per a aprofundir en els relats no-oficials, en la
història oral, en el record de qui no ha tingut veu als documents.
Nosaltres defensem que cal donar al present una dimensió subversiva i transformadora, que
faça possible salvar de l'oblit els assajos revolucionaris fracassats, les víctimes violentades i
oblidades o els subjectes històrics oprimits pel poder. Així com donar veu a qui mai l'ha tingut a la
història oficial i, en açò, servir com a eina per a la creació i/o enfortiment d’identitats individuals i
col·lectives en el present.
Les dones han (hem) patit particularment aquesta forma de fer història. Per això no ens hem
pogut reconéixer en la història oficial i, per tant, tenim menys referents amb els quals identificar-
nos. No és que les dones no participaren o no tingueren pes en els processos històrics, sinó que
foren (són) deliberadament omeses en les narracions oficials creades per homes blancs, cis, de
classe social benestant... El motiu és evident: en ser esborrades del relat històric, en privar-nos de
memòria i de referents, en amagar les aportacions de les dones, es fa més fàcil la dominació.
Per això, un dels objectius principals d'Arada és reconstruir una història inclusiva per a les
dones, amb les dones i des de les dones, que ajude a recuperar les històries (en minúscula) de totes.
Així, a través de la memòria pretenem incorporar el punt de vista de gènere a l'anàlisi del passat i
proporcionar ferramentes per a la construcció de discursos en el present, des d'una perspectiva
feminista.
Tractem de realitzar una anàlisi crític i humanitzat del passat, i de qüestionar el tradicional
relat androcèntric; utilitzem la memòria des de la perspectiva feminista per a recuperar les
memòries col·lectives de les dones i les seues diferents experiències d'opressió i resistència.
No ens referim a la nostra tasca com «memòria feminista» perquè no volem recuperar només
els relats de les que es declaren feministes; sinó també recollir les lluites i vivències d'aquelles
dones no vinculades directament al moviment feminista, que realitzen en la seua quotidianitat actes
15
d'emancipació i resistència. Per açò parlem de memòria amb perspectiva feminista. Tampoc
utilitzem el nom «memòria de gènere», ja que qüestionem el binarisme que hi ha dins del concepte
de «gènere».
De la mateixa manera, no volem centrar-nos en la memòria de grans dones individuals,
perquè això crea un discurs de l'excepcionalitat d'algunes dones només. Volem centrar-nos en la
memòria col·lectiva que es construeix de l'acció emancipadora de les dones en conjunt. Volem una
Història des d'una perspectiva feminista, que escolte les diferents memòries per tal de reconstruir els
seus relats des de l'heterogeneïtat de visions.
Optem per recollir el testimoni de les dones que quedaren a l'ombra de la història, les
vivències i treballs de les quals no han estat reconeguts, sinó que han estat apartats de la història per
no entrar en l'interés econòmic del sistema. Així, Arada començà per recollir les veus de les dones
més properes. Volem desenterrar la memòria de les nostres companyes i referents coetànies amb la
intenció de generar mecanismes d'emancipació.
Per altra banda, quan parlem de «dones» o de «feminismes» ho fem sempre en plural. Perquè
entenem que no hi ha un sol tipus de dona, hi ha tants tipus com dones hi ha al món, i com a tal es
generen moltes identitats que donen cabuda a diferents reivindicacions materialitzades en diferents
tipus de fer feminisme, diferents feminismes: transfeminisme i moviment queer, feminismes
decolonials, feminismes autònoms, feminismes radicals, anarcofeminisme, feminisme socialista-
marxista, ecofeminisme, i un llarg etcètera.
Volem, aleshores, fer una memòria decolonitzadora dels cossos, de les sexualitats, de les
diferències funcionals i intel·lectuals, de les diferències econòmiques, que siga representant de tota
la diversitat cultural i intercultural.
Necessitem uns feminismes dialogants amb el passat. Ens calen referents, però sobretot ens
cal memòria comunal i comuna, i transmissió de sabers i aprenentatges entre dones. Memòria per
imaginar altres passats i per projectar altres futurs. Pensem que així aconseguirem l'enfortiment del
teixit social i dels col·lectius feministes. La memòria crea solidaritat, crea un subjecte col·lectiu.
Perquè no ens enfrontem al futur com a víctimes, sinó com a dones que prenen aquests reptes com a
oportunitats per al canvi social.
Per això nosaltres sempre diguem que «Llaurem la memòria per sembrar el futur».

Arada i la importància de la memòria I

Hui parlaré sobre Arada, col·lectiu en el qual participe i pense que té especial relació amb l'educació problematitzadora. Des d'Arada en certa manera lluitem contra l'educació bancària que ens vol autòmates, mers recipients d'informació, Volem relacions més igualitàries i pensem que una bona manera de començar és visibilitzant les realitats invisibilitzades i que per desgràcia han estat a la sombra. Reconèixer aquestes realitats és una manera de reconeixer-nos a nosaltres mateixes.

Arada. Eina de feminismes i memòria som un col·lectiu de dones que desenvolupa activitats
relacionades amb la memòria feminista i la divulgació de la història de gènere, així com del passat i
el present del moviment feminista. Vam néixer com a instrument d'aprenentatge, d'estudi i de
sensibilització social.
El nom, Arada, és una metàfora. L'arada és un instrument agrícola que s'utilitza per obrir solcs
a la terra i començar a cultivar; així, utilitzem la memòria com una metàfora: llaurar el passat per
sembrar el futur.
Gran part de la tasca d'Arada es relaciona amb la història i la memòria, perquè pensem que la
memòria amb perspectiva feminista pot ser una ferramenta emancipadora i subversiva. Així,
aspirem a construir i difondre de forma col·lectiva un missatge anticapitalista, anticolonial,
antifeixista de forma interseccional, antipatriarcal i amb la mirada posada en la importància dels
actes de la quotidianitat.
El projecte neix d’unes estudiants d'història que vam veure la necessitat de repensar des
d'aquesta perspectiva feminista la història i de reconstruir-la a través de la memòria. Al pas del
temps s'han adherit diferents integrants a Arada que vénen de diverses branques i aporten una visió
interdisciplinar al col·lectiu: filologies, treball social, sociologia, etc.
Des d'Arada volem intervenir activament en la renovació de la història a través de la
memòria, per a donar protagonisme a les veus femenines que han estat silenciades. Partim d'una
actitud de sospita cap als centres oficials de producció de saber, ja que entenem que aquestes
institucions han ocultat la paraula i l'acció de les dones al llarg de la història, menyspreant el seu
protagonisme social, polític i cultural.
Considerem que la història més divulgada o tradicional ha sigut parcial i centra la seua atenció
en subjectes masculins, blancs, heterosexuals, acomodats econòmicament i que generalment ocupen
llocs de poder. La historiografia fa dècades que genera coneixement sobre tota classe de qüestions
amb perspectiva feminista, però no es divulga.
A més a més, entenem la memòria com una eina per a la transformació de la societat. Així,
naixem com a ferramenta de divulgació històrica, com a mitjà per a la difusió del coneixement i per
a la formació transformadora.

Rut Navarro 

Tomasa Cuevas

Reconeixer-nos com a subjectes històrics forma part de lluitar contra l'educació bancària. La memòria juga un paper fonamental en la construcción d'intentitats i en el reconeixement dels sabers. Saber d'aon venim ens ajuda a saber cap aon volem anar. La historia sempre ha tingut com a principal subjecte l'home blanc, heterosexual i burgés i ha deixat fora d'ella moltes altres identitats. Reconèixer el paper clau que han tingut les dones ens fa repensar la veracitat d'allò que ens han contat. Les dones, a l'igual que altres identitats, han estat subordinades a les figures masculines i rescatar la memòria és visibilitzar-les alhora que aconseguir identificar-nos, veure'ns particeps de la historia. Una dona que va veure la importància de la memòria va ser Tomasa Cuevas, presa política franquista:

A Tomasa Cuevas, nascuda a Brihuega (Guadalajara), li devem la millor reconstrucció de la realitat que es visqué a les presons franquistes. Filla d'una família obrera, amb nou anys començà a treballar en una fàbrica de gèneres de punt així que no és d'estranyar que molt prompte s'afiliara la Jove

ntut Comunista.

Durant la guerra va treballar a hospitals de sang junt amb les Brigades Internacionalistes, va participar en l'organització de tallers de Costura en Guadalajara per a fer monos per a les milícies, organitzà llavadors, va reclutar gent... i sempre estigué a disposició del PCE, en el qual va acabar militant. 
En 1937 va ser empresonada i condemnada a 30 anys, passant per diverses presons de dones. Quan va eixir en llibertat provisional, en 1944, es reintegrà a la lluita antifranquista com enllaç i col·laboradora de la guerrilla urbana en la clandestinitat. Un any després va ser empresonada de nou i torturada salvatgement. A conseqüència d'una lesió a causa de les tortures va romandre dos anys baix vigilància policial a un hospital de Santander. Parcialment curada es va exiliar a França.

Tomasa mai va abandonar la militància ni la lluita política. Una vegada lliure va recollir les experiències viscudes i, per a açò, va recórrer tota Espanya buscant les seues companyes de presó per tal de gravar i publicar els seus testimonis.

Gràcies al seu enorme treball coneixem com era la vida a les presons de dones: els interrogatoris, les tortures, la lluita per la supervivència, el sofriment de les mares, l'horrible situació dels xiquets i xiquetes, els judicis i totes les misèries del sistema penitenciari franquista.

Va demostrar un gran valor al desafiar el dolor del record i salvaguardar la memòria de les preses franquistes, conscient de la importància de recollir la memòria perquè no s'esborrara de la història.

Rut Navarro Mahiques

NORMALITZEM ALLO NORMAL

"Normalitzem allò normal" fa referència al títol del nostre projecte de l'assignatura d'Educació Social. Aquest projecte està basat en tot moment en l'associació d'AMPGYL. Aquesta associació tracta de fer visible la diversitat sexual existent. 

El nostre projecte es basa en l'organitzacio d'unes jornades educatives orientades a cada cicle vital de la vida, tant als adolescents com a les seues famílies. Les jornades s'impartiran amb l'objectiu de consciènciar, acompanyar, donar eines, etcètera de les oportunitats existents. 

Parant atenció a les jornades, aquestes s'impartiran l'última setmana de juny amb el motiu de la celebració de l'orgull LGTBI. Diferenciant per edats, en el cicle d'educació primària ens basarem amb la normalització mitjançant la visualització de curts, etc. Per als estudiants dels instituts s'organitzaran xerrades generals alhora que s'organitzaran unes altres on siguen impartides per una religiosa. En aquest cas es tractaran els temes de la sexualitat, el VIH, bullying, i a més, amb l'única de curts i pel•licules com puga ser "Pride". Per finalitzar i orientant aquestes jornades als pares dels estudiants, a aquests se'ls donara informació sobre la intersexualitat, religió, amb la finalitat de trencar estereotips i impartir així tallers de comunicació per facilitar les relacions familia

rs - fills. 

Paulo Freire i Zapatisme: La visita de Miguel Escobar

El divendres dia 12 d'abril ens va visitar Miguel Escobar, professor de pedagogia de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. Amb ell vingueren dues antigues alumnes seues, una professora de la universitat i l'altra doctoranda. Ens parlaren sobre la metodologia que duien a terme en les seues classes de Pedagogia, de Paulo Freire i del Zapatisme. Cadascú/na abordà un tema diferent emmarcat dins la pedagogia.

Aquest professor és un gran coneixedor de l'obra de Paulo Freire, ja que el va conèixer en la seua joventut a Ginebra i, a més a més, va treballar amb ell a Santo Tomé. Miguel Escobar treballa a les seues classes universitàries amb una metodologia que ell anomena "Metodologia para el rescate de lo cotidiano y elaboración de teoria". Aquesta metodologia està influïda per allò que va aprendre de Paulo Freire i es basa en la màxima implicació de l'alumnat. Com bé va explicar la doctoranda, el que es fa a les classes és que els estudiants escollisquen una problemàtica social i a través de vídeos fets per ells mateixos la treballen. D'aquesta manera els estudiants s'impliquen activament en l'anàlisi de les problemàtiques i a més, després en classe es treballa millor sobre el material audiovisual. Amb aquest interés per la participació veiem un clar paral·lelisme amb les classes d'Educació Social en les quals llegíem un text i després cadascú feia la seua aportació sobre el tema. També ens parlaren breument sobre la pedagogia eròtica i com intentaven implantar-la a les seues classes.

Per últim, l'altra professora de la Universitat ens introduí el zapatisme parlant-nos sobre el seu naixement, la seua història i com estan actualment. El Ejercito Zapatista de Liberación Nacional va aparéixer en escena amb l'entrada en vigor del Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord (TLCAN) el 1994. Segons aquest tractat Mèxic, EUA i el Canadà es convertien en un mercat integrat a través de la supressió dels aranzels i altres barreres comercials. Així doncs, el Govern mexicà posava en manifest la seua intenció de multiplicar les perspectives de creixement econòmic però a través de l'alliberament d'una zona comercial amb els socis rics més propers. Paral·lelament, a l'estat mexicà de Chiapas el EZLN conformat majoritàriament per indígenes duia a terme una sublevació armada. Des de feia anys el EZLN era conscient que la transformació del país no podia aconseguir-se institucionalment i que la via pacífica havia sigut esgotada. És per açò que van declara la guerra al Govern mexicà i prengueren un nombre considerable de municipis mexicans.

Més enllà de la sublevació, el moviment zapatista du a terme un procés de resignificació de la identitat. Allunyats de la societat individualista basada en el model neoliberal, l'EZLN reivindica la vida en comunitat i la identitat col·lectiva. Políticament primen la importància d'allò col·lectiu front allò individual, la recerca de consens, l'autonomia municipal i el "mandar obedeciendo". Dins el Zapatisme tenen especial rellevància les dones indígenes. Algunes d'elles estigueren al capdavant i es convertiren en símbol de la resistència de les dones indígenes. A diferència d'altres moviments guerrillers el zapatisme es caracteritza per la inclusió de les demandes de gènere a través de la Llei Revolucionària de Dones. Un exemple d'aquestes demandes és la prohibició de l'alcohol per reduir i evitar la violència masclista. Tanmateix, l'estratègia zapatista es va centrar en la recerca i apertura al diàleg amb la classe política mexicana així com la recerca de suport en la societat civil nacional i internacional amb l'objectiu d'articular altres lluites contra la corrupció del Govern i la implantació del neoliberalisme mundial.

En definitiva, el zapatisme és un moviment d'alliberament que busca el reconeixement dels pobles indígenes i que reivindica en especial la importància de la col·lectivitat enfront de l'individualisme neoliberal.

“para que nos vieran, nos tapamos el rostro; para que nos nombraran, nos negamos el nombre; apostamos al presente para tener futuro, y para vivir… morimos”.

Rut Navarro Mahiques

PROJECTE EDUCACIÓ SOCIAL

Últimament a l'assignatura d'Educació Social estem preparant un projecte que segons el nostre professor Carles Monclús aquest es podria definir com a un "document previ públic que comunica quina és l'acció/ intervenció que es pretén fer, i que serveix d'element per a l'avaluació". A més, l'elaboració d'aquest també ens ajuda a apropar-nos un poc més a l'àmbit professional i ens pot ser molt útil per conéixer diversos models d'intervenció i la burocratització de diverses associacions.

Per tal de començar amb el projecte, creguem que és convenient fer una entrada al blog de reconeixement de la identitat amb la qual volem treballar.

Nosaltres com a grup hem contactat amb AMPGYL, una associació de mares i pares de gays, lesbianes, transsexuals i bisexuals. Va nàixer l'any de 2002, fruit de la voluntat de l'associació catalana AMPGYL (creada en 1994) i d'uns pares i mares de Madrid i Zaragoza disposats a ajudar-se mútuament a comprendre la realitat dels seus fills i filles, a ajudar-los en la seua lluita contra la discriminació i a ser un punt de referència per a altres famílies. Des de l'any 2007, AMPGYL ha anat estenent-se a altres comunitats de tot l'Estat, en bona mesura gràcies a l'ímpetu que han suscitat les jornades que anualment organitza l'associació.

Acollir, escoltar, compartir i ajudar a no silenciar els sentiments ha sigut, i continua sent, una de les tasques fonamentals d'aquesta associació. La complicitat i l'autoajuda són les eines claus. Les famílies han d'afrontar situacions problemàtiques que es manifesten en l'adolescència en el procés d'autoacceptació de l'orientació o la identitat de gènere.

En paral·lel als reptes que té plantejats el moviment LGTB en l'actualitat, especialment les cada vegada més subtils i insidiosa homofòbia i transfòbia que persisteixen malgrat els avanços legislatius dels últims anys, l'Associació de Famílies contra la Intolerància X Gènere ha centrat la seua actuació en la lluita contra la Intolerància X Gènere, entenent que els rols de gènere tradicionals estan en l'origen tant dels prejudicis com de la major part dels problemes que afligeixen a les famílies.

Així mateix, el projecte que nosaltres proposem aniria dirigit a pares i mares d'adolescents (xics i xiques d'uns 13 a 18 anys) i a estudiants d'aquestes edats. Es realitzarien jornades educatives  en instituts adaptades a cada cicle vital amb l'objectiu de conscienciar, acompanyar, educar i donar eines. Tindrien una durada més o menys d'una setmana (l'última setmana de curs). 

A poc a poc anirem informant-vos sobre el nostre treball i els avanços que anem fent. Açò és una idea general del que ens agradaria fer, però tot pot anar canviant depenent de les possibilitats. Com bé diria el gran Miquel Martí i Pol: Tot està per fer i tot és possible!

Elena Casanova Muñoz