La memòria és la generació d'experiències col·lectives que serveixen per a la transmissió
intel·lectual i emocional del nostre passat col·lectiu. És gràcies al record que interpretem el passat i
orientem el futur.
Molt sovint l'estudi de la història s'ha centrat en personatges singulars, poderosos o destacats
en algun àmbit, oblidant les aportacions de les persones més humils o dels col·lectius menuts, així
com d'aquelles que han estat al marge de les elits (polítiques, socials o culturals). La conseqüència
és l'exclusió d'una part important de la població de la mateixa memòria històrica. Si un grup, un
col·lectiu, una part de la població, no té història, no sap d'on ve ni qui és: no existeix.
De la mateixa manera, la història que ens ensenyen de menudes se centra en guerres i disputes
de poder, per la qual cosa, a més de transmetre una visió patriarcal, es remarca la violència i les
jerarquies, en detriment de les cures, la creació i l'ajuda mútua, accions imprescindibles a la vida
d'una comunitat, però que es tracten d'invisibilitzar perquè majoritàriament han estat
protagonitzades per dones.
Òbviament açò no és casual, es tracta d'una utilització política de la memòria. La història
oficial és aquella construïda per les institucions per a legitimar les seues polítiques actuals. La
memòria, a diferència de la història, ens serveix per a aprofundir en els relats no-oficials, en la
història oral, en el record de qui no ha tingut veu als documents.
Nosaltres defensem que cal donar al present una dimensió subversiva i transformadora, que
faça possible salvar de l'oblit els assajos revolucionaris fracassats, les víctimes violentades i
oblidades o els subjectes històrics oprimits pel pode
r. Així com donar veu a qui mai l'ha tingut a la
història oficial i, en açò, servir com a eina per a la creació i/o enfortiment d’identitats individuals i
col·lectives en el present.
Les dones han (hem) patit particularment aquesta forma de fer història. Per això no ens hem
pogut reconéixer en la història oficial i, per tant, tenim menys referents amb els quals identificar-
nos. No és que les dones no participaren o no tingueren pes en els processos històrics, sinó que
foren (són) deliberadament omeses en les narracions oficials creades per homes blancs, cis, de
classe social benestant... El motiu és evident: en ser esborrades del relat històric, en privar-nos de
memòria i de referents, en amagar les aportacions de les dones, es fa més fàcil la dominació.
Per això, un dels objectius principals d'Arada és reconstruir una història inclusiva per a les
dones, amb les dones i des de les dones, que ajude a recuperar les històries (en minúscula) de totes.
Així, a través de la memòria pretenem incorporar el punt de vista de gènere a l'anàlisi del passat i
proporcionar ferramentes per a la construcció de discursos en el present, des d'una perspectiva
feminista.
Tractem de realitzar una anàlisi crític i humanitzat del passat, i de qüestionar el tradicional
relat androcèntric; utilitzem la memòria des de la perspectiva feminista per a recuperar les
memòries col·lectives de les dones i les seues diferents experiències d'opressió i resistència.
No ens referim a la nostra tasca com «memòria feminista» perquè no volem recuperar només
els relats de les que es declaren feministes; sinó també recollir les lluites i vivències d'aquelles
dones no vinculades directament al moviment feminista, que realitzen en la seua quotidianitat actes
15
d'emancipació i resistència. Per açò parlem de memòria amb perspectiva feminista. Tampoc
utilitzem el nom «memòria de gènere», ja que qüestionem el binarisme que hi ha dins del concepte
de «gènere».
De la mateixa manera, no volem centrar-nos en la memòria de grans dones individuals,
perquè això crea un discurs de l'excepcionalitat d'algunes dones només. Volem centrar-nos en la
memòria col·lectiva que es construeix de l'acció emancipadora de les dones en conjunt. Volem una
Història des d'una perspectiva feminista, que escolte les diferents memòries per tal de reconstruir els
seus relats des de l'heterogeneïtat de visions.
Optem per recollir el testimoni de les dones que quedaren a l'ombra de la història, les
vivències i treballs de les quals no han estat reconeguts, sinó que han estat apartats de la història per
no entrar en l'interés econòmic del sistema. Així, Arada començà per recollir les veus de les dones
més properes. Volem desenterrar la memòria de les nostres companyes i referents coetànies amb la
intenció de generar mecanismes d'emancipació.
Per altra banda, quan parlem de «dones» o de «feminismes» ho fem sempre en plural. Perquè
entenem que no hi ha un sol tipus de dona, hi ha tants tipus com dones hi ha al món, i com a tal es
generen moltes identitats que donen cabuda a diferents reivindicacions materialitzades en diferents
tipus de fer feminisme, diferents feminismes: transfeminisme i moviment queer, feminismes
decolonials, feminismes autònoms, feminismes radicals, anarcofeminisme, feminisme socialista-
marxista, ecofeminisme, i un llarg etcètera.
Volem, aleshores, fer una memòria decolonitzadora dels cossos, de les sexualitats, de les
diferències funcionals i intel·lectuals, de les diferències econòmiques, que siga representant de tota
la diversitat cultural i intercultural.
Necessitem uns feminismes dialogants amb el passat. Ens calen referents, però sobretot ens
cal memòria comunal i comuna, i transmissió de sabers i aprenentatges entre dones. Memòria per
imaginar altres passats i per projectar altres futurs. Pensem que així aconseguirem l'enfortiment del
teixit social i dels col·lectius feministes. La memòria crea solidaritat, crea un subjecte col·lectiu.
Perquè no ens enfrontem al futur com a víctimes, sinó com a dones que prenen aquests reptes com a
oportunitats per al canvi social.
Per això nosaltres sempre diguem que «Llaurem la memòria per sembrar el futur».
